BARÇARGENTINOS, de Roberto Martínez

Esta mañana en Barcelona, en la sala de la "Agrupació Barça Jugadors" del Camp Nou, se ha celebrado la presentación del libro de Roberto Martínez Barçargentinos, de la Editorial  De Vecchi Ediciones.

Barçargentinos es una sensacional obra que documenta las vivencias de todos aquellos argentinos que han formado parte de la historia del FC Barcelona, desde los que dejaron una impronta indeleble, como Sagi Barba, Maradona, Pizzi o Zuviria, llegando al mismísimo Leo Messi, hasta los que no saborearon las mieles del éxito y tuvieron un paso fugaz o incluso fallido por la disciplina del FC Barcelona.

El libro camina en orden cronológico por la singladura de veinticinco hombres que o bien jugaron o entrenaron al Barça, así como ocho casos curiosos que, por una razón u otra, no pudieron ligar sus destinos a la vida barcelonista.

Roberto Martínez, el autor, quien fuera corresponsal del diario Mundo Deportivo del 1989 al 2001 y que luego fue contratado para trabajar en el mismo hasta el 2011, también colaboró con un sinfín de medios en Barcelona y pulsó la actualidad de la entidad barcelonista de primera mano, siendo uno de los primeros periodistas que apostó sin disimulo por la eclosión de un joven rosarino que respondía al nombre de Leo Messi. ¿ Recuerdan su nombre, verdad ?

Roberto sabe mucho de fútbol, por argentino, por periodista y no en vano también por ser hijo de quien es, el "Larguirucho" Roberto Martínez, ex jugador del RCD Espanyol y del Real Madrid  en la LFP y de Nueva Chicago, Huracán las Heras, Unión de Santa Fé y Banfield en la Argentina.

La presentación del libro ha contado con el director editorial de Edhasa, Jean-Matthieu Gosselin, el presidente de Edhasa, Daniel Fernández, la participación del autor, vía Skype desde Buenos Aires, y del mito del barcelonismo, Rafael Dalmacio Zuviría, el recordado "Torito", quien coincidió con el Señor Martínez  en Unión de Santa Fé.

En el acto, comandado por el directivo del club Silvio Elías, Martínez ha comentado que el trabajo de documentación y búsqueda de datos le ha llevado algo más de un año y que espera que a los lectores les guste tanto el libro como a él llevarlo a cabo. El periodista argentino ha destacado que pasión y respeto han sido las premisas básicas para la confección de la obra y que ésta no se trata de un mero compendio estadístico sino que trata de aportar particularidades y singularidades en cada uno de los capítulos del libro.

Sagi-Barba, Cos, "Milonguita" Heredia, Gabrich, Sorín, Bonano, Riquelme, Maxi López, Milito, Menotti, y otros tantos nombres propios que recoge el libro y que nos transportan a momentos de la historia azulgrana.

El gusto por la palabra, la riqueza documental del trabajo, las excelsas fotografías que adornan el libro ( facilitadas por el archivo del FCB,  Horacio Seguí o Mundo Deportivo, entre otros), un prólogo de etiqueta de la pluma de Carmen Posadas y muchas anécdotas imperdibles, a las que el autor tilda de Bonus-track, conforman un libro fantástico que aporta luz y datos reveladores de una relación fructífera, con pasado, presente y futuro: los argentinos en la historia del FC Barcelona.

Palabras de Roberto Martínez hoy en la presentación de Barçargentinos:

Entrevista en el programa de RAC1, primer toc, con el propio autor:

¡¡ Aguante el Barça y Visca Argentina !!

Pep i l'elefant de fusta

El 18 de Desembre de 2009, Pep Guardiola va acabar plorant al bell mig del Estadi Zayed Sports City d'Abu-Dhabi consolat per Ibrahimovic (?) i Thierry Henry. El Barça havia guanyat el darrer títol que mancava al Museu Josep Lluís Nuñez, el Mundial de Clubs. En Pep es treia un pes de sobre i trencava una maledicció, també personal.

Gairebé trenta anys abans, el 20 de Maig del 1992 el Barcelona es disposava per tercera vegada a la seva història a jugar una final de la Copa d'Europa. "A la tercera va la vençuda" diu el clàssic aforisme, però cap seguidor barcelonista les tenia totes. Cap d'ells oblidava els pals quadrats de la porteria de Costa Pereira a Berna el 30 de Maig de 1961 o el malson de pensar en un desconegut Helmut Duckadam que ho va aturar tot el 7 de Maig del 1986 a Sevilla. Pagliuca, el porter italià, sería el nou botxí blau-grana ?

Vet aquí, que el noi de Santpedor, Pep Guardiola, dies abans de la gran final, va rebre un regal en forma d'elefant de fusta i el va dur fins l'habitació del hotel de concentració a Londres. El paquiderm li portaria sort, el Barça guanyaria a la Sampdoria i es proclamava nou Rei continental.

Així recordava, Jordi Basté, a Catalunya Ràdio aleshores, aquella anècdota.

Tot rutllava i totes ponien per en Pep, que també conqueriria la Lliga i els Jocs Olímpics de Barcelona el mateix any.

Potser en Pep va deixar de creure en supersticions i el tretze de Desembre del mateix any, a Tokyo, el Barça s'enfrontava al Sao Paulo del Brasil per dirimir qui era el millor equip del món.

La història és coneguda i el Barça va caure derrotat per 2 gols a 1 amb l'equip entrenat pel mític Tele Santana, dels Raí, Muller, Palinha, Cafú, Zetti i Toninho Cerezo, anteriorment desitjat per Núñez i Gapart per suplir Schuster.

El partit era plàcid pel FC Barcelona, que es va avançar al marcador amb un gran gol de Hristo Stoichkov, però les genialitats de Raí i Muller varen fer trontollar l'equip català que va acabar perdent el cobejat títol.

Potser, són supersticions, potser era dia 13, però el que sí és segur, és que en Pep, amb les presses, va oblidar treure de la maleta l'elefant i que quant ho va fer, en tornar derrotat del estadi, la trompa estava trencada.

Recordant Carlos Barnils.

El dia 21 de Desembre ens va deixar Carlos Barnils, patró de la "Fundació del FC Barcelona" i soci 396 de la nostra entitat. Enamorat de la història del Barça, editor de la Revista Barça durant diferents èpoques, publicista, cinèfil, gran gastrònom i persona molt propera a les directives del Club des dels anys 60.

Home significat pel seu reconegut barcelonisme, després de la mort del seus pares i germà ( Casimiro, Carme i Josep Maria ), en un accident de trànsit, va agafar les regnes de la "Revista Barça", idea del seu germà per donar a conèixer la intenció de fer un nou Estadi durant el mandat de Francesc Miró-Sans. Les pretensions de Miró-Sans de voler posar el seu nom al Estadi van anar allunyant Barnils de la revista i amb ell també ho van fer, els Ibáñez Escofet, Juan José Castillo, Morera Falcó, Vidal Peris, Mas Casals, Enrique Fernández o Muntañola. Barnils també participava a la publicació signant amb el sobrenom de "Be-Uve" .

Miró-Sans va demanar-li dos milions de pesetes per comprar la revista i Barnils va decidir endegar un nou pla amb un altre nom, tot i que el règim de Franco posava pals a les rodes i finalment, Barnils va decidir parlar amb un bon amic, el madridista Raimundo Saporta, qui va utilitzar els seus contactes per poder tirar endavant el projecte. "Métete mucho con el Madrid y tendrás éxito, hazme caso, adelante", li va dir el directiu blanc. Neixia la revista "RB".

A partir d'aquest moment, la publicació era sinònim d'independència editorial però totes les directives volien estar al costat de "RB" per rebre un bon tractament i fins els anys 80 no es va deixar de publicar.



Una curiosa història ens parla de la bonhomia de Barnils, quan va aconseguir convèncer un drapaire del Carrer Violant d'Hongria per recuperar les restes de ferralla dels trofeus del Barça que quedaren després d'un bombardeig a la seu del Club durant la Guerra Civil i que, diu la llegenda, que uns seguidors del Espanyol volien convertir en cendrers. Barnils, va fer refondre'n els materials i va fer una Copa de 1,63 metres i uns 300 quilos, dissenyada per Oscar Zabala i Joan Mataró i que portaria per nom " La Copa de tots" . El "mecenes" va gastar-se unes 400000 pessetes de l'època i la va donar al Museu del Club l'any 1963. Barnils fou temptat moltes vegades per ser directiu però només, segons ell, Evarist Murtra l'hagués pogut convèncer, la seva vinculació amb el Barcelona va estar lligada a la "Fundació" fins el seu darrer dia. El llegat de Barnils està assegurat donat que el seu fill Josep Maria és el responsable de les Penyes del estranger.


Durant el darrer partit de Lliga enfront el Valladolid, Joaquim Maria Puyal, des dels micròfons de Catalunya Ràdio, recordava la seva figura i feia el prec de dedicar-li un minut de silenci al proper matx que es jugarà al Camp Nou el dia de Reis. Gran iniciativa per un gran barcelonista. Descansi en Pau, Carlos Barnils.

20 DE MAIG DE 1992

El proper Diumenge, es compleixen 20 anys exactes de la victòria que va fer escampar els vells fantasmes barcelonistes i que va marcar la línia que avui encara resseguim. Tot seguit, comparteixo amb tots vosaltres, molts dels records que conservo del triomf blau-grana més gran que mai he conegut. Audios, diaris, revistes, retalls, imatges... records de ja fa vint anys. 

M'hi acompanyeu !??? 

Aquell 20 de Maig, tot Catalunya estava paralitzada i expectant davant la possibilitat de guanyar la primera Copa d'Europa de l'entitat ( per primer cop anomenada com a Champions ). Bo i assumint-ne el paper de favorit, el Barça arribava amb la lliçó ben apresa després de les desfetes de Berna, l'any 1961, davant el Benfica i de Sevilla, l'any 1986, davant l'Steaua de Bucarest. Per moltes generacions de barcelonistes aquell semblava un somni impossible però aquell equip de Johann Cruyff estava ben a prop de tocar el cel amb les mans. Es repetia la final de la Recopa contra la Sampdoria de Gènova de Vujadin Boskov, jugada a Berna, el 10 de Maig del 1989, on el Barça s'imposà amb gols de Salinas i López Rekarte, com recull la portada del número 709 de Don Balón.

A Londres feia un dia fantàstic i Catalunya Ràdio ho explicava així en la veu d'Antoni Bassas.

 

Tot estava preparat, o gairebé... també les interferències a les ones hertzianes... Una cadena Txeca es barrejava amb el só de Catalunya Ràdio...  "Prague is calling BBC" deia la veu... en Josep Vives i l'Antoni Bassas ens ho explicavem.

Mentrestant vint-i-dos valents escalfaven motors de cara a la gran cita... Eren aquests.;

 

Zubi, Nando, Ferrer, Koeman, J. Carlos, Bakero, Salinas, Stoichkov, Laudrup, Guardiola, Eusebio. 

  

                             què s'enfrontaven a  

  

 
Pagliuca, Mannini, Katanec, Pari, Vierchowod, Lanna, Lombardo, Cerezo, Vialli, Mancini, Bonetti.

Josep Lluís Núñez, dies abans havia fet unes declaracions al periodista de TV3 Lluís Canut, que sense voler-ho van treure un xic de pressió a l'equip donada la seva transcendència.

Hom té tendència a desvirtuar aquella Sampdoria, que avui en dia té un peu i mig a la sèrie B, però aquell equip que va superar l'Inter, el Milan i la Juve, també va eliminar el Rosenborg, Honved i a la lligueta L'Estrella Roja de Pancev i Savicevic, el Panathinaikos i l'Anderlecht que va eliminar el P.S.V Eindhoven a la prèvia.




El Barça es va desfer dels dos equips alemanys de la competició; el Hansa Rostock i el Kaiserslautern ( amb aquell gol de cap de Bakero al darrer minut del encontre ) que va valer 500 milions de pessetes i la classificació per la lligueta, on van haver d'enfrontar-se al Sparta de Praga, que va eliminar l'Olympique de Marsella, el Benfica que es va desempallegar del Arsenal i el Dinamo de Kiev del golejador Salenko. 

El Barça era a un pas de classificar-se però va perdre a Praga i d'aquella derrota Johann va crear una paraula per definir tot el que envolta el FC Barcelona... era el "Entorno".

 No va ser fins la darrera jornada de la lligueta que els barcelonistes a casa, enfront el Benfica, amb gols de Bakero i Stoichkov varen classificar-se per la final de la Champions, de la que va quedar fora Guillermo Amor, que no va arronsar la cama i com sempre va avantposar els interessos comuns als seus particulars.

D'aquella aventura, no tothom recorda que Richard Witschge va ser utilitzat a nou dels onze partits i que la final no la va jugar per lesió, tot i que abans del partit es va provar a l'hotel amb pilotes comprades per l'Staff blau-grana, com recull aquest tall d'audio de Catalunya Ràdio en una entrevista d'Antoni Bassas al Directiu Josep Maria Miralles...a la mitja part del partit.

La Sampdoria havia anotat 20 gols a la competició per 15 del Barça. Vialli n'havia fet 6, i Mancini i Lombardo 4 cadascú. Pel FC Barcelona, Laudrup, Bakero i Stoichkov n'eren els golejadors amb 3 dianes.

 

L´equip italià era ben rocós al centre del camp amb Katanec amb duel amb Guardiola, a qui Johann li va dir que quan hi hagués pilota aèria dividida que ni saltés perquè la perdria i el brasiler Toninho Cerezo, qui va estar a punt de fitxar pel Barça anys abans, però finalment l'equip català es quedà amb Cleo .
L'any següent, amb el Sao Paulo, Cerezo privaria el Barça de guanyar la Intercontinental a Tokio, juntament a els Zetti, Cafú, Raí i Müller entre d'altres, a les ordres del gran Telé Santana. De res va valdre el gol del gran búlgar, Hristo Stoichkov.

Alfons Arús i els seus, amb un to diferent també ens feien emocionar abans del matx...

Explica la llegenda que Johann digué a la xerrada tècnica "Sortiu i gaudiu" i s'ha de reconèixer que els jugadors varen sortir conscients del pes de la història i un xic encarcarats. La temuda davantera de la Samp va tenir oportunitats durant el partit, algunes arribades foren ben clares, però la mala sort, a vegades i l'habilitat de Zubi, altres, varen frustrar les intencions dels atacants genovesos.

Una de les claus del partit foren els duels entre jugadors, Lombardo amb Juan Carlos, Mancini amb Ferrer, Mannini amb Stoichkov, Vierchowood amb Salinas, Katanec amb Guardiola, Cerezo amb Bakero o Pari amb Laudrup. Mirada amb distància la final fou una bona partida d'escacs tot i que el futbol desenvolupat no va enamorar ningú.

El fair-play de les graderies es repetia com tres anys abans a Berna, però al camp tothom jugava les seves cartes, com ja ho feia Aloisio Pires Alves amb Vialli al minut dos del partit de la Recopa del 1989, marcant terreny amb una segada que li costaria l'amonestació del arbitre anglès Courtney. 



Antoni Bassas entrevistava a la mitja part a Pasqual Maragall, l´alcalde olímpic de Barcelona 92.

A la segona part, paulatinament, el Barça va anant foragitant els nervis i va anar avançant posicions, fruit d'aquestes escomeses, Julio Salinas va tenir una oportunitat claríssima després de superar Bonetti, Vierchowood i Mannini amb una jugada espectacular que va desfer Pagliuca, el mateix porter que va privar Salinas, el nou de Juliol de 1994, del passi a la semifinal de la Copa del Món tot aturant-li una rematada a boca de canó...el contraatac italià va propiciar el gol de la victòria a peus del gran Roberto Baggio, qui juntament amb Baresi, varen fallar els dos penals decisius a la final contra el Brasil.

El Barça va tenir oportunitats, Hristo va xutar al pal, Eusebio a boca de canó i abans Koeman de falta també van poder marcar...

Els atacs dels blau-grana,amb un joc fidel al seu estil, varen tenir resposta en els contraatacs italians de Lombardo, Vialli i Mancini.

Vialli en va tenir un parell que ens va glaçar la sang per uns segons...

El final del partit era a prop i la "culerada" no volia sentir ni parlar de la possibilitat de reviure els fantasmes dels penals... tancàvem els ulls i una figura espigada amb bigoti i ulls de sàtir apareixia tot d'una... proveu-ho...    era ell ??

Per sort, un ros holandès, criticat en el seu primer any, quan no enteníem que el futbol comença des de darrera i no en sabíem tant com ara, preparava el seu canó,... eren dos quarts d'onze de la nit, Vialli es tapava la cara sabedor que aquella falta feta a Eusebio era el principi del fi dels genovesos... "tocarà Stoichkov, pararà Bakero i picarà Koeman"...

El mestre Joaquim Maria Puyal va cantar d'aquesta manera el gol de Ronald Koeman als micròfons de Catalunya Ràdio.

Blogcelonista us ofereix en exclusiva el relat del gol per part d'Alfons Arús al seu mític Força 

Barça.

  Les ràdios espanyoles, com la Cadena SER, també varen cantar el gol de Koeman.

Aquell esclat de joia, aquella cel.lebració conjunta, els plors de Koeman i Laudrup, l'arribada a la pinya  de Nando qui va picar amb el colze a Juan Carlos a la boca... Johann sortint de la banqueta a parlar amb els seus, entrebancat amb la sabata a la tanca de publicitat, milers de flaixos immortalitzant el moment... el barcelonisme havia perdut la virginitat, el somni de l'orelluda era a tocar.

A les darreries del "matx", Laudrup va estar a punt de fer el segon, Alexanco va substituir Guardiola per guanyar les envestides italianes i per recollir la copa... amb la samarreta blau-grana. També recordem i molt, Jon Andoni Goicoetxea amb Hristo Stoichkov fent "la del Carrasco" al corner...

 ...   I Aron Schmidhuber, l'arbitre del partit va agafar la pilota i va pitar el final... Amor corria a abraçar-se amb els seus, també Witschge, Angoy, Cristobal...  

En Exclusiva pels amics del Blogcelonista, aquí teniu les planes del Diari Sport d'aquella victòria.

Clicant a la imatge del Diari Sport, teniu l'enllaç per gaudir del triomf blau-grana.

Clicant a la imatge de "El Mundo Deportivo" anireu directamente a petar a l'edició del 21 de Maig.

 
Aquell gran Barça amb Guardiola com a General en Cap va donar-nos la satisfacció més gran mai imaginada; ser els campions d'Europa... Ara, en Pep, torna a ser protagonista des de la banqueta i per tercer cop pot guanyar el més preuat títol continental.  

Més material exclusiu del Blogcelonista; Jordi Basté als estudis de Catalunya Ràdio donava pas a Josep Maria Deu a Canaletes aquella nit.

Gaspart, acompanyat del seu cosí Francesc Closa i el fill d'Enric Llaudet, va complir la seva promesa i es va banyar al Riu Tàmesi... que podem prometre enguany ???

Aquella cel.lebració fou ben sonada...

  

 

Si voleu escoltar el recull que va fer Catalunya Ràdio de la trajectòria del FC Barcelona a Europa aquell any i de la posterior cel.lebració, aquí el teniu. 

Si no puc penjar aquest material i algú m'ho adverteix, l'eliminaré sense cap problema, però em sembla un document molt valuós per compartir, amb Joaquim Maria Puyal, Antoni Bassas, Jordi Basté, Santi Carreras, Josep Vila i Pilar Calvo. Moltes gràcies.

 

Per molts anys que passin, sempre ens quedarà, el que per molts, és el gol més important de la més que centenària història del Futbol Club Barcelona.

GABRICH, ELEGIDO POR MENOTTI

Montaje realizado a partir de una fotografía cedida por Guillermo Abel Blanco

 

Jorge Luis Luján Gabrich, nació el 14 de Octubre de 1963, en Chovet, provincia de Santa Fé ( Argentina ). Jugaba en los "potreros" con chicos cuatro o cinco años mayores que él y la descosía. Debutó con dieciseis años con NOB en 1982 y lo hizo en el último partido del Campeonato jugando los últimos diez minutos y ... convirtiendo dos goles.
¿ Quizás Su llegada a Europa fue prematura ? Gabrich apuntaba enormes maneras y se le auguraba un futuro prometedor.

 Llegó Usted muy joven a Barcelona, con sólo 19 años y recomendado por Menotti, impresionado por su actuación formidable en el Mundial Juvenil de México en 1983, donde fue el Capitán, máximo goleador y finalista del Campeonato. Esa selección Albiceleste, contaba entre otros, con; Islas, Basualdo, Dezotti, el "Turco" García, Graciani o el admirado en España, Oscar Alberto Dertycia.

Gabrich abajo a la izquierda durante ese Mundial, Dertycia en la parte central, tercero por la derecha. 
Arriba de todo, a la izquierda, Dezotti el clon de Messi.

¿ Qué recuerdos tiene de sus primeros días en la instituición catalana y que expectativas tenia en esos momentos? 
Sí, quizás mi llegada al Barça fue prematura, me faltaba más experiencia al haber estado solamente un año en la primera división Argentina, llegué para jugar en el filial, cuando en Newell 's Old Boys competía contra equipos de nivel superior, sin desmerecer al Barcelona Atlético, hubiera querido estar al más alto nivel de competencia. Firmé un contrato de seis años por unas cantidades muy inferiores a las que me habían prometido, incluso me hicieron firmar un papel para renunciar a la selección Argentina en una futura convocatoria.
 
En principio, Gabrich recaló en el Barcelona para desempeñarse con el equipo "B" junto al uruguayo Julio César Jiménez dada la normativa de contar con sólo dos extranjeros por equipo vigente en esos momentos y que impedía su incorporación al primer equipo. Tras la lesión de Maradona provocada por la entrada traicionera del Bilbaíno Goicoechea, Jorge Luis debutó con el Barcelona en Valencia en estadio "Luis Casanovas" el 9 de Noviembre de 1983 donde el equipo culé se impuso por 2 goles a 4. Gabrich participó de la jugada del cuarto gol en combinación con Carrasco que propició un penalti. En la jornada siguiente jugó en el Camp Nou contra la Real Sociedad otros 25 minutos, ¿ Cómo vivió esos dos partidos ?

En el debut en Valencia, a pesar de los pocos minutos jugados me sentí muy bien, el equipo logró la victoria y eso  ayudaba. Después contra la Real Sociedad tuve la fortuna de entrar en el terreno de juego con el gran Quini, un amigo muy querido y respetado por mí que me daba consejos como también lo hacía Migueli... pero con quince minutos y con la disposición táctica defensiva de la Real fue imposible tener ninguna opción de gol. Después, no me dieron más oportunidades y parecía que yo era un desastre como jugador. Tras la vuelta de Diego, tuve que quedarme sin jugar el resto de temporada por aquella ley que afectaba a los extranjeros menores de 23 años. Sinceramente, esperaba que el Barcelona, ​​me cediera a algún equipo español para tomar experiencia y poder demostrar que podría ser útil, pero salió la posibilidad de ir a Vélez y no me puedo arrepentir de ello.

El Fc Barcelona lo contrató por seis años y luego de su debut, volvió a la Argentina a jugar con Vélez Sarsfield, donde quedó finalista del "Nacional de 1985" y donde integró un plantel junto a Navarro Montoya y el campeón del Mundo en 1986, José Luis Cucciufo, también jugó en Instituto de Córdoba, para regresar a Europa y jugar en el mítico Stade de Reims francés donde jugó diez partidos de titular y anotó dos goles. También estuvo un tiempo en Coimbra de Portugal aunque la poca seriedad de la entidad lusa le hizo desistir de seguir por esos pagos.

César Luis Menotti comentó una vez sobre usted que:"Gabrich necesita adaptación, igual que la han necesitado los grandes monstruos futbolísticos, como el caso de Passarella cuando marchó a la Fiorentina, Czibor o el propio Roberto “Dinamita”, internacional de su país, que no pudo quedarse en el Barcelona. Es como usted si se muda a un nuevo domicilio. Por muy linda que sea
la casa los primeros dias no sabe dónde están los zapatos o las tazas. Gabrich ha tenido aún más dificultades porque vino solo, es muy joven y procede de un pueblo
en comparación con esta gran ciudad. Ahora ya va sintiéndose jugador del Barcelona."

Fotografia cedida por Guillermo Blanco.

Acerca del desarraigo, siempre complicado... La globalización nos ha alcanzado productos de todo el mundo en todas las grandes urbes pero hace tres décadas no era así... ¿Amén de la família, siempre tan importante, qué más echaba de menos... el mate, las facturas, la fábrica de pastas, una buena milanesa... o un buen asado ? 
¿ Fue difícil aclimatarse a la vida en Barcelona ? ¿ Quienes fueron sus mejores amigos en la Ciudad Condal ?

Fue difícil la adaptación al principio porque hasta hacía dos años yo vivía en un pueblo de 400 habitantes (Chovet) pero conocí gente extraordinaria como Guillermo Blanco, amigos del Restaurante "Corrientes 348", que me ayudaron mucho y un gran amigo , José Prieto, que trabajaba en el edificio donde yo vivía en la Avenida General Mitre y que con el paso de los años me presentó a mi mujer con quien llevo veinticinco años casado y tengo tres hijos y que es su prima. Diego me ofreció ir a vivir a su casa cuando tuve una lesión en un choque con Alexanco y me tuvieron que operar, pero yo era muy introvertido y no accedí, pero estuve muchas veces en casa del Diego. Fue muy solidario siempre conmigo.

¿ Sintió una especial presión al poder ser el sustituto de dos enormes jugadores como Schuster y Diego ?

Mi error quizá, fue el no haber ido a vivir a "la Masía" cuando me lo propusieron Núñez y Gaspart al llegar a la Ciudad Condal. Claro que era una presión el hecho de sustituir a Maradona o Schuster pero tampoco dispuse de tiempo para demostrar mi valía.

Gabrich con su amigo Guillermo Blanco, en otra foto cedida por éste último.

Suponemos que junto con Jorge Zcysterpiller, Guillermo Abel Blanco y la família del "Pelusa" ustedes formaban parte de un "clan". ¿ puede contarnos alguna anécdota, de esos tiempos del Diego en Barcelona ?  

Recuerdo que cuando se estaba gestando su fichaje por el Napoli empezaron a llenar la piscina de su casa con "Champagne". También recuerdo muchas mañanas de trabajo en solitario con Rojo y Diego para ayudarle en su recuperación y fue extraordinario compartir momentos con él.
 
Su primo Iván jugó también en el Mérida, Extremadura y Mallorca en la liga LFP. Con el bagaje de su experiencia ¿ que le aconsejó antes de volar a Europa ? 

Desgraciadamente, yo estaba en México y no pude hablar con él en aquel momento y en aquellas épocas, las comunicaciones no eran como actualmente.

Al término de su contrato y en un contexto dificil, volvió a Newell's donde llegó a disputar la Final de la Libertadores contra Nacional en 1988 y donde en el partido de ida marcó el gol del triunfo en Rosario. En ese equipo a las ordenes de José Yúdica, jugaba al lado de Scoponi, "Boquita" Sensini, Gabriel Omar Batistuta,"Tata" Martino ( actual DT De Paraguay ) y su compañero del alma, "Chocho" Llop, con quien viene haciendo dupla como técnico, actualmente en Chile en Santiago Wanderers y anteriormente en Racing Club de Avellaneda, Banfield y Barcelona Sporting Club de Guayaquil del Ecuador.

¿ Quisiera iniciar su carrera en solitario como DT o la mixtura con Llop es perfecta?

 Por ahora, estoy sumando experiencia y llegado el caso, veré si soy entrenador en solitario. Con Llop nos conocemos hace ya treinta años y nos llevamos muy bien y nos respetamos muchísimo.

Antes de finalizar su carrera, recaló en México y jugó para cuatro equipos; Irapuato, Veracruz, Tecos y Querétaro dejando una estela de gran goleador y coincidiendo en Tecos, donde fue campeón en la temporada 1993-1994, con "Chicharo" Hernández, el padre de "Chicharito" hoy figura en Man Utd. ¿ qué aspectos del futbol mexicano podria destacar y que aprendió de su paso por el país centroaméricano ?

El fútbol mexicano me llevó de nuevo al primer plano, hice cerca de 90 goles y fui campeón y muy reconocido. La solidaridad de la gente y el cariño con que fui tratado fue maravillosa.

El trato de balón, un equipo con vértigo y agresivo, usando el 4-3-3, alguna vez la formación táctica 4-2-3-1, son las máximas de ustedes como equipo técnico, mezclando los conocimientos del gran Yúdica y también del Maestro Bielsa.
¿ Cómo le van las cosas por Chile en Santiago Wanderers ? 

Aquí en Chile, la política deportiva del club es tener la mayoría de jugadores juveniles y eso a veces es perjudicial porque se necesita combinarlo con jugadores experimentados también, pero, afortunadamente, vamos bien. 

Está usted siempre pendiente del FC Barcelona a la distancia, ... hecho que nos deja muy contento.s ¿ Qué mensaje le gustaria dejar para la afición del Barça ?

 Estoy siempre pendiente y muy orgulloso de haber formado parte de una institución como el Barcelona. Quisiera pedirle perdón a los aficionados por no haber podido demostrar que era un buen jugador de fútbol con el que no se tuvo paciencia dada mi edad, pero también decirles que el Barça es el mejor club del mundo, sin lugar a dudas y que disfruten de estos maravillosos momentos. Os envío un gran abrazo a todos. Visca el Barça!

 
Le agradecemos mucho el interés, además de su tiempo y haber accedido, poniendo todas las facilidades, a responder este humilde cuestionario. Muchísimas gracias y le deseamos toda la suerte del mundo, admirado Jorge Gabrich. Personalmente, quedo encantado de este contacto y con esta primera entrevista en el Blogcelonista.

De César a Messi.

El passat 20 de Març d'enguany, Leo Messi, va superar la xifra golejadora del mític César Rodríguez de 232 gols. 

Si l'argentí presenta uns guarismes espectaculars amb 24 anys, no hem de menystenir la producció anotadora del gran "Pelucas".

Respectar el passat i la història és bàsic per poder assaborir i gaudir del present. Recordar César és gaudir dels seus gols, la seva rauxa i tot el que va donar al Club que ell va escollir per evolucionar com a jugador i com a persona.

Si Leo Messi va arribar a Europa buscant un somni esportiu i un tractament que millorés les seves condicions de vida, César tenía una altra pretensió, més ajustada als seus temps; volia viure prop del mar. 

De Messi ho sabem tot. On va néixer, on viu actualment, el nom de la seva parella, recordem molts dels seus gols, les seves gestes, els seus títols i trofeus. En canvi, de César en sabem ben poc. Gràcies al periodista Xavier García Luque hem pogut saber que alguns dels gols que s'atorgaven al jugador nascut a León, el 29 de Juny de 1920, en realitat havien estat materialitzats per altres companys i així, Leo Messi, tenia a tocar igualar o superar la xifra de gols del davanter del equip de les "Cinc Copes". 

Gràcies a la col.lecció privada de Dani Crespo (a la imatge de la dreta amb Leo Messi), tenim la oportunitat d'apropar-nos als records de les grans llegendes del futbol. 

Us presentem un tastet de la col.lecció d'aquest gran barcelonista referent a César Rodríguez.

Medalles del Trofeu Teresa Herrera (1950), Sots campió de Copa del Generalísimo (1953) 

Copa del Partit d'homenatge a les Corts (1958) i Medalla Sots Campió de Lliga (1953)

 Medalla al merit esportiu atorgada per l'Ajuntament de Barcelona (1951)

Honorar César és donar-li, si es pot, més valor a la gesta realitzadora de Lionel Andrés Messi. 

Per molts anys, per molts gols i per més records. Força Barça !!

Si voleu saber més sobre col.leccionisme esportiu i voleu fruir una estona, aquí teniu el museu del gran Dani Crespo.

http://kubalacybermuseum.blogspot.com.es/ 

Messi i Cruyff dos porters d'excepció !!

A través del twitter de Carles Puyol hem sigut testimonis de l'habilitat de Leo Messi com a porter. Aquest fet m'ha recordat  una fotografía de Johan Cruyff  que vaig veure al llibre de Josep Maria Casanovas del 1973 "Cruyff, Una vida por el Barça".
Josep Capdevila, periodista del Diari Sport ha publicat les dues fotos al web i ha estat tot un honor la seva referència. Aquí teniu l'enllaç a la pàgina.

http://www.sport.es/es/noticias/barca/cruyff-messi-entre-genios-anda-juego-1539145

Seguidament, us passo les fotos originals del llibre que encara corre per casa.